viernes, 19 de noviembre de 2010

PRÀCTICA 2 --> Dessensibilització sistemàtica


PRÀCTICA 2:
8 de Novembre 2010

DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA.

- DEFINICIÓ  I BREU INTRODUCCIÓ DE LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA:

El tema principal de la pràctica era la dessensibilització sistemàtica.
Mary Covers Jones, fou la propulsora de la dessensibilització sistemàtica; aquesta teràpia consisteix en reduir o eliminar les pors i fòbies, aproximant gradualment l’estímul (que fa por) en situacions de relaxació.

La pràctica en si, consisteix en resoldre amb deu passos un problema de fòbia. En el meu grup s’ha escollit el cas del nen de 7 anys que veu per televisió una noticia d’un accident de bus on han mort els passatgers. En aquell moment es troba amb la seva àvia i aquesta comença a comentar sobre el tema. Des d’aquell dia decideix no pujar més en cap autobús.
Un dia el pare es fa mal i han d’agafar el bus per anar a veure uns parents.
- Nosaltres hem pensat els següents 10 passos per resoldre el problema de “fòbia als autobusos” del nen.

- PRÀCTICA:

Per tal de realitzar aquesta pràctica, abans hem creat el perfil de l’infant, per tal d’intentar reforçar-lo quan abança amb la seva fòbia. El nen és un infant actiu, que li agraden tot tipus de vehicles (avions, camions, motos...). Li encanta anar a jugar al parc amb els amics i la família. El seu menjar preferit és tot aquell que porta xocolata.


PASSOS:

1-. Es mostraran vídeos i pel·lícules on es puguin apreciar escenes on aparegui algun autobús.  S’utilitzaran recursos visuals  adequats a l’edat, com per exemple; capítols de “shin-chan” (quan l’infant agafa el bus per anar a l’escola)...

2-. Es mostraran imatges a través de llibres de vocabulari, per exemple, on aparegui un autobús, per tal d’establir-hi un contacte visual.

3-. Aprofitant la venentesa que a l’infant li agrada jugar a cotxes, introduïm un autobús dins la seva col·lecció, perquè aquest pugui establir un contacte tàctil i pugui ser ell mateix el qui controli els moviments de l’autobús.  De manera que s’estableixi un paral·lelisme entre la realitat i la ficció,  si  “condueixes” l’autobús bé, aquest es manté intacte.   

4-. Portarem l’infant en un parc, i mentre juga amb el gronxadors observar els busos que van passant. Perquè s’adoni de que aquest és un mitjà de transport pràctic que permet desplaçar-nos amb facilitat.

5-. La mare va a treballar amb autobús. En aquesta fase el pare i el nen l’acompanyen a la mare a la parada del carrer i la van a buscar, perquè el petit observi que els busos són utilitzats per tot tipus de gent (grans, petits, musulmans, catalans...)amb tota normalitat. També s’anirà a buscar la mare perquè el petit vegi que aquesta torna amb bon estat i que no ha passat res durant el trajecte d’anada i tornada.

6-. Passar cada dia per davant de la parada de bus escolar i observar  com infants de la seva edat utilitzen aquest transport i no els hi passa res; el contrari s’ho passen bé agafant-lo. 

7-. Anar un dia a l’estació de busos a esmorzar o berenar, el seu menjar preferit. D’aquesta manera es podran observar la gran quantitat de busos que hi ha a la cituat/poble i alhora el gran nombre de persones que utilitzen aquest transport públic.

8-. A l’escola es fa el dia “el treball del pare” , el pare d’un dels alumnes és conductor de busos. Esteblir un contacte visual i proper amb un bus, es mostren totes les parts del vehicle als infants... fins i tot es comenta que en viatges llargs es poden posar pel·lícules per entretenir.

9-. Realitzar un viatge de curta durada,  acompanyat de la iaia per tal de que el petit tingui un primer contacte directe amb el vehicle i es vagi familiaritzant amb aquest. El destí del viatge és anar visitar els animals del zoo.

10-. Agafar l’autobús per realitzar un viatge d’una durada més llarga, amb tota el nucli familiar, per anar a veure els cosins a casa seva, i allà celebrar l’aniversari del nen (amb fòbia)). Un cop allà l’infant podrar bufar i menjar les espelmes del seu pastís preferit i obrir els regals que li han



 QUÈ CAL TENIR EN COMPTE?

Cal tenir en compte que duran tot el procés s’intentarà calmar a l’infant si aquest està molt nerviós i ho necessita. Si és necessari es pot enrederir l’activitat i deixar-ho per més tard (fins quan el petit s’hagi calmat).
Si el nen supera una fase, se l’ha de felicitar, donant-li reforços positius.
L’adult ha de mostrar seguretat i confiança, no només en la manera de parlar, sinó també en la manera d’actuar;  donant un reforç positiu, en cada abans. També és important que l’adult tingui paciència i no vulgui forçar el nen en res que ell no vulgui
Per últim,hem de tenir present que per passar al següent pas el nen ha d’haver superat el pas anterior.



REFLEXIÓ PERSONAL: 

Quan es va planejar la practica em va semblar molt interessant, com no hi havia pensat abans? Si t’hi pares a pensar és un procediment lògic; per fer desaparèixer la fòbia d’una persona, únicament s’ha d’apropar aquesta de manera gradual i paulatina a l’objecte/animal... concret. Jo tinc moltes fòbies, bé de fet no ser si es poden considerar fòbies o són només fastigs. No em podien haver aplicat aquest procediment a mi per fer-me desaparèixer, ni que fos la meitat de les fòbies/fastigs que tinc? ...  m’hagués solucionat molt la vida, la veritat.  
Bé, tornant al tema, personalment crec que 10 passos són escaços, està clar que en la vida real  la quantitat d’aquests possiblement es duplicaria, i que a classe només ho fem de manera representativa per veure el procediment de la tècnica. No obstant, és important ser conscient que no es tan fàcil com aparenta a simple vista. Hem de ser conscients que els passos han de ser molt graduats, que alhora d’aplicar-los cal actuar amb precaució i no avansar-nos; és millor anar a poc a poc i fer-ho bé, que no pas voler anar ràpid hi fer-ho malament (s’ha d’intentar presentar les fases escalonadament i per intentar mantenir un feedback,  i d’aquesta manera evitar anar endarrere.)
Per últim, esmentar que elaborar un ordre de preferència correcte  és bastant complicat; durant la practica ens van sorgir alguns dubtes respecte això.
PRÀCTICA 1:

INTROSPECCIÓ:
- DEFINICIÓ INTROSPECCIÓ:
Es pot definir la introspecció com l’autoanàlisi dels pensaments i sentiments; és a dir, la percepció interna. El coneixement que té el subjecte dels seus propis estats mentals.
Per  tant la introspecció interna té com a principi la capacitat reflexiva que la ment posseeix de referir-se o ser conscient de forma immediata a les vivències passades i de les presents, i fins i tot de les vivències que es donen durant el propi acte introspectiu

- PRÀCTICA:
Desprès d’haver explicat breument una mica de teoria, parlant de W. Wundt, W. James (propulsors d’ aquesta pràctica per tal de determinar l’estructura de la ment) i haver introduït el tema principal de la sessió (la introspección) l’Ernest Luz ens va proposar dur a terme una introspecció de 10 minuts.

S’iniciava la pràctica, amb un silenci absolut, per tal de poder observar sense cap distracció, el que passava per la nostra ment; els records, els pensaments, les imatges.    

Vaig tancar els ulls, per intentar concentrar-me i no distreure’m amb res de l’entorn. Recordo que em feia preguntes retòriques que em van portar a desencadenar un seguit de temes. 
- Ara haig d’intentar deixar la ment en blanc i observar-la?- vaig iniciar la meva introspecció fent-me aquesta pregunta, i recordo perfectament que vaig pensar quelcom semblant a això: - Amb la gana que tinc... però si són les  9 del matí, m’estic morin de gana... això de viure a Girona no va pas bé, t’aixeques amb el temps gust i no tens temps n’hi d’esmorzar... i ara has d’estar 10minuts sense fer res... és inevitable, encara em vindrà més gana.
- Desprès de pensar tot això , ser que vaig obrir els ulls per observar la gent del meu costat, em preguntava si hi hauria algú com jo, amb els ulls oberts i mirant a la gent.  La persona que tenia a la meva dreta, tenia els ulls tancats i feia petits cops de cap ( al final de la classe em va confessar que hi havia hagut moments que s’havia adormit) la persona de la meva esquerra, tenia els ulls tancats i semblava molt concentrada.
Vaig reenganxar el fil de la situació, altra cop vaig tancar els ulls i continuant amb el tema em vaig trobar immersa en un munt d’imatges de plats de menjar... no ser si era pitjor o millor (veure aquelles imatges)= encara em feia venir més gana, però no ho podia evitar. Durant una estona vaig recordar plats i  menjars bons de llocs on he anat a sopar o dinar... tagliatelle amb salsa de ceps làmines de pernil d’ànec i formatge parmesà, musse de llogurt fresc i confit de fruits del bosc, unes patates del konig...  a la que me’n vaig adonar, estava mig dormida i donant petits cops de cap...
Per sort es van acabar els 10 minuts que realment, entre una cosa i l’altre m’havien passat bastant ràpids, i vam continuar la classe.

- REFLEXIÓ PERSONAL
La introspecció em va resultar un exercici molt interessant, que et fa obrir els ulls i adonar-te que la ment és incontrolable i per molt que vulguis reconduir els pensaments ( en el meu cas no volia pensar en menjar perquè em feia venir més gana, però no vaig ser capaç) d’alguna manera sempre acabes pensant amb el que amagues, el que desitges o el que recordes.

Els 10 minuts em van passar ràpids, tot allò que vaig pensar venia condicionat per la meva ànsia en menjar alguna cosa… d’alguna manera em fa ràbia haver dedicat aquests 10 minuts en pensar amb menjar, això ho faig sempre! Però com ja he dit no ho vaig poder evitar, tot i que intentava reconduir els meus pensaments cap un altra banda. Tot i que he de dir, que em va agradar recordar aquelles delícies… el mateix cap de setmana vaig anar a saborejar un dels plats que se0m va aparèixer durant la introspecció.

Personalment crec que si hagués fet la introspecció en un altre moment o si més no havent menjat alguna cosa, segurament no hauria  invertit la major part del temps introspectiu en menjar. 

Per últim, m’agradaria afegir que deixar-te portar per la ment, desconnectar i pensar amb allò  que et reconforta, et fa feliç i t’agrada és necessari.