PRÀCTICA 7:
20 de Desembre 2010
ACTITUDS ROGERIANES. DOCUMENTAL "PENSANT AMB ELS ALTRES":
PSICOLOGIA HUMANISTA- TERCERA FORÇA:
La psicologia humanista neix durant la dècada dels anys setanta del segle XX, aquesta nou corrent avarca àmbits tant diversos com; la política, les arts, la psicologia, etc. És considerada la tercera força en psicologia, ja que sorgeix com a reacció de les dos teories predominants en aquell moment; el conductisme i la psicoanàlisi.
La psicologia humanista es basa en l’experiència no verbal i els estats alterats de consciència. Pretén la consideració global de la persona i l’accentuació en els seus aspectes existencials (la llibertat, el coneixement, la responsabilitat, etc.) criticant a una psicologia que fins llavors, s’havia dedicat exclusivament a la ciència natural intentant reduir el ser humà a variables quantificables (conductisme) o bé centrant-se en els aspectes negatius i patològics de les persones (psicoanàlisi). El que pretén la psicologia humanista és integrar les formes (aparentment oposades) que s’expressaven en la psicologia de l’època
Un dels màxims representants en la psicologia humanista, deixant de banda Abraham Maslow, fou Carl Rogers.
CARL ROGERS:
-. BIOGRAFIA:
Va néixer el 8 de gener de 1902 en Oak Park, Illinois, EEUU. Va ser el quart de sis fills. El seu pare era un reconegut enginyer civil i la seva mare era mestressa de casa. Als 12 any , la seva família es va traslladar a Chicago. Durant l'adolescència, C. Rogers va desenvolupar una gran interès per la naturalesa.Va ingressar a la Universitat de Wisconsin, per tal d’obtenir la llicenciatura en agricultura, la qual va abandonar per a estudiar ministeri sacerdotal. C. Rogers va ser un dels deu seleccionats per anar a Beijing, Xina, a la Conferència de la Federació Mundial d'Estudiants Cristians durant sis mesos. Les experiències que va viure allà li van fer posar en dubte les seves bases religioses. Al 1928 va obtenir el títol de Màster en Psicologia.
Després de graduar-se es va casar, contra la voluntat dels seus pares, amb Helen Elliot. Es van mudar a Nova York, on Rogers va començar a assistir als Seminaris d'Unió Teològica, una institució religiosa liberal molt famosa. Però després va canviar de parer i va entrar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia. Va rebre el seu doctorat en 1931.
TEORIA ROGERIANES:
Tant Rogers com Maslow, defensen d’una banda un model de persona essencialment positiu, ja que consideraven que no estava bé fixar-se només en els aspectes negatius i dolents de les persones , d’altra banda afirmen que els actes de bondat, honestedat, etc. formen part del que som en essència els éssers humans, i que si les condicions ho permeten, la persona projectarà lo més bo i millor.
Una de les aportacions més importants en l'estudi de les persones fou el seu mètode de teràpia centrada en el client En aquest tipus de teràpia predomina sobretot la no directivitat ja que no s'han de donar consells, sinó facilitar les condicions òptimes i la comunicació.
Per Rogers, la conducta de les persones és fruit de la tendència innata a satisfer necessitats i créixer i defensa que cada persona posseeix en el seu interior la saviesa per saber com créixer i que el qui sap més d'un mateix és cadascú.
Per Rogers (psicologia humanista) el pacient passa a és client; el psicòleg clínic defensa que un client és un element actiu en la., és el qui té la responsabilitat i llibertat en el seu procés terapèutic, per dir-ho d’alguna manera és ell qui guia la teràpia, El client és el qui condueix la teràpia, perquè segons Roger ell era el responsable del seu creixement.
D’altra banda l’expert ja no és psicòleg; però aquest té la funció de proporcionar les condicions idònies perquè les qualitats i els aspectes positius del seu client pugui aflorar; en aquest cas el psicòleg adopta el rol de guia. En el model terapèutic el psicoterapèutic és capaç de crear un context adequat on hi predomini la tranquil·litat, la comprensió, l’empatia,etc. d’aquesta manera el pacient notarà tots aquestes sensacions positives, i donarà de si tot el seu potencial aconseguint d’aquesta manera un creixement més favorable.
La teràpia consistirà en crear les condicions òptimes per a un creixement i desenvolupament adequat utilitzant la empatia per tal de comunicar-se amb el client. Les actitud necessàries o bàsiques que ha d'experimentar el mateix l'individu per aconseguir aquesta fita seran:
1-. Acceptació incondicional: o consideració positiva incondicional implica acceptar a la persona tal qual és, sense distincions d'ètnia, estudis, condicions... amb els seus sentiments i experiències. s’ha de saber distingir i acceptar a una persona per ser el que és i el que fa, és a dir acceptar-la tal com és.
2-. Comprensió empática: empatia o escolta empática és la capacitat de comprendre a l'altra persona, viure i sentir el que ell sent, popularment conegut com – ficar-se en la seva pell – però també implica transmetre i comunicar la teva comprensió a l’altra persona. Per C. Rogers el terapeuta ha de tenir aquesta capacitat i d’aquesta manera entendre i facilitar així l’acompanyament terapèutic del pacient. Carl afirmà que amb un sol minut a l'any que ens sentíssim totalment entesos ja hi havia prou.
3-. Autenticitat, congruència i coherència: sentir, pensar i actuar de manera coherent, sense contradiccions, això permet un diàleg sincer entre terapeuta i pacient, És l’a Actitud d’aconseguir ser el que realment un és, sense ocultar-se per ser el que els altres voldríem que fóssim.
DOCUMENTAL 60minuts. --> PENSANT AMB ELS ALTRES
Abril 2002
Els protagonistes d’aquest reportatge són els alumnes de 4t de primària d’una escola pública d’una ciutat d’uns 8.000 habitants del Japó. El professor Toshiro Kamamori és un enamorat de la seva feina que intenta fer possible l’aprenentatge i la diversió. Les càmeres de TV3 acompanyen durant un any, les sessions educatives i amb elles els conflictes que sorgeixen a la classe.
L’objectiu del professor és fer entendre als alumnes, quina és la clau per viure feliç, “aprendre a pensar en els altres” . La classe del professor Kanamori mantindrà una tradició important; cada dia tres alumnes llegiran en veu alta les cartes que han escrit als seus companys de classe. En aquestes “cartes de la llibreta”, que es diuen així perquè estan escrites en una llibreta, hi queden registrats els pensaments d’aquests nens i nenes de 10 anys. En les cartes, els alumnes poden explicar les coses més importants que pensen.
Un cop llegida la carta, la resta d’alumnes tenen l’oportunitat d’expressar obertament el que han sentit, i els ha provocat. La classe esta coberta d’un clima de solidaritat que permet a la resta de companys compartir experiències entre iguals, aprendre a escoltar i al mateix temps entendre els companys. M’ha cridat l’atenció la receptivitat que mostren els companys quan un nen/a explica records, i m’impressiona que la tots els alumnes de la classe intentin comprendre la tristesa i el patiment dels seus amics.
Per Kanamori, treballar l’empatia és el més important, ell creu que la feina més important d’un mestre és ensenyar que la vida té un gran valor, ja que té la sensació que avui en dia, arreu del món, cada vegada es valora menys la vida; és doncs per aquest motiu que dóna la oportunitat als seus alumnes d’experimentar la vida amb alegria. Kanamori diu als seus alumnes que han d’aprofitar amb alegria totes les oportunitats d’expressar la seva personalitat individual.En la seva recepta per a la felicitat, Kanamori diu que cada nen/a ha de reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics; i que els seus amics han de fer el mateix amb els d’ell. Kanamori vol que en la seva classe, els alumnes creïn uns lligams forts entre ells.
*. En el documental també es veu reflectit un tema d’actualitat en les escoles, “el bulling”, uns quants nens i nenes són objectes de burles i crítiques; El senyor Kanamori té por que això es converteixi en un problema greu si no s’hi posa remei. El preocupa el sentiment de menyspreu que s’amaga en el cor dels infants. Per tal de solucionar el problema, realitza una classe magistral; els demana als nens i nenes que contestin, de manera clara i sincera a la pregunta- per què tracteu als vostres amics amb tant de menyspreu? Tots expliquen vivències però cap s’atreveix a dir “jo he tractat malament a un company” donen la culpa a tots menys a ells mateixos. Finalment a través de cartes expressen els seus sentiments des de l’altre perspectiva – assetjadors -.
*. Els alumnes s’han passat un mes construint un raid, una feina que forma part d’un projecte educatiu més ampli. S’han repartit en tres grups i ells han fet tot el treball, des dels plànols de l’embarcació fins a la recerca de materials, sense l’ajuda del mestre. El mateix dia que els alumnes han de provar el raid, sorgeix un altre problema molt interessant. Un dels alumnes ha parlat durant tot al matí, mentre el mestre impartia classe, tot i les advertències d’aquest. Kanamori està molt enfadat, i com a càstig li prohibeix estrenar el raid, que ha elaborat juntament amb el seu grup. Tots podran estrenar el raid menys ell. No obstant els seus companys protesten sobre el càstig expressant raonadament la seva opinió. Finalment el professor reflexiona i absol el càstig.
*. Sorgeix un fet trist; el pare d’un alumne de la classe s’ha mort, un cop més el professor Kanamori aprofita per donar lliçons sobre la vida i dóna consells de com agafar-se-la. Els alumnes busquen solucions per ajudar al seu company en aquests moments tan dolorosos i difícils. Juntament decideixen escriure-li cartes per tal d’animar-lo.
*. Arriba final de curs, els nens i nenes busquen idees per celebrar el comiat. Finalment decideixen escriure una carta al difunt pare del nen de la classe, per explicar-li com està el seu fill; ho fan d’una manera diferent a la de sempre; escriuen el missatge sobre la sorra compactada del pati. Cada nen escriu un caràcter diferent. Un cop acabat l’escrit, el llegeixen en veu alta “Pare de Mifuyu i pare de Tsubasa: els vostres fills estan bé, nosaltres sempre estem amb ells, no patiu”
Per acabar el curs el senyor Kanamori escriu la mateixa paraula de sempre “lligams” i els hi fa un discurs relacionat amb el tema.
OPINIÓ PERSONAL:
M’ha agradat tan el documental que no ser ni per on començar, bé si, si que ser per on començar; Quina manera d’impartir classe mare meva! M’ha encantat. Hi ha hagut tantes coses que m’han cridat l’atenció i m’han sorprès. Els alumnes per una banda, la seva capacitat de raonament, el seu companyerisme, la manera que tenen d’escoltar, entendre i ajudar als seus companys, d’altra banda el professor, el seu caràcter, els seus objectius, la manera com té d’educar als infants és impressionant. A mesura que anava avençant el documental quedava més meravellada. Com que, si expliques tot allò que m’ha cridat l’atenció no acabaria mai, donaré la meva opinió de les 3 o 4 coses/fets/accions, que m’han sobtat més.
*- Quan sorgeix el problema del raid, en què a un dels alumnes se li prohibeix anar a estrenar-lo: el comportament dels alumnes és realment admirable. M’ha sobtat que els alumnes reivindiquessin i posessin en qüestió la decisió del professor, aquí, a Espanya això no passa! Els alumnes són, per dir-ho d’alguna manera objectes passius, estan sotmesos a les decisions i les ordres del professor, si més no en aquestes edats (10 anys), i sincerament, pensant amb quan jo tenia la seva edat, no crec que cap dels meus companys incloent-m’hi a mi haguéssim tingut la valentia d’exposar la nostre oposició i menys d’una manera tan raonada com la d’aquests nens/es. En moments com aquests t’adones de les mancances de l’educació del nostre país. No ser si a Japó, però en la classe del senyor Kanamori, l’educació i el pensament dels alumnes és totalment diferent a la nostra. Aquest comportament i aquesta manera de fer, òbviament és adquirit, els nens/es expressen els seus sentiments les seves emocions, etc. perquè des de petits és el que se’ls hi ha ensenyat. A diferència d’aquí (Espanya) i com aquí en molts altres països, allà es dóna afecte no només quan els infants estan a la llar d’infants, sinó durant tota la seva etapa educativa ( de primària), i evidentment això es pot percebre en la manera d’actuar i pensar; no només per a ells, sinó també pels seus companys (empatia). És evident que, torno a repetir no ser si a tot al Japó o només en certes escoles, els docents donen molta importància als sentiments dels nens i nenes.
*- La manera com el senyor Kanamori dóna classes, és constructiva i alhora productiva. El docent aprofita qualsevol moment per donar consells als seus alumnes de com han d’agarar-se la vida, de manera positiva i alegrament. Kanamori valora les paraules i l’empatia dels alumnes i ho exterioritza mitjançant la paraula, el gest i la mirada. Tot aquest seguit d’actes ajuden a la cohesió grupal i ,al mateix temps,a establir uns lligams cada vegada més forts entre els iguals. El contacte físic és present en tot moment, abraçades, xocades de mans, etc. això fa que l’ambient sigui més harmònic i agradable, i ajudar als infants a desenvolupar-se i expressar-se lliurement.
La forma com s’adreça als alumnes, és curiosa i distint a la d’aquí. En el documental hem pogut veure que durant el transcurs d’un curs acadèmic han passat moltes coses, algunes de bones i d’altres de no tant bones. Però en tot moment el professor dirigit als alumnes, com si aquests (10 anys) fossin persones adultes. Explicant les coses de forma clara i sense embuts, utilitzant un vocabulari culte; que curiosament però evidentment els alumnes empren més tard en els seus raonaments.
*- Per últim, faré una petita pinzellada de l’educació i la metodologia. Per exposar la meva opinió em centraré amb una activitat que ha sortit en el documental, la qual consisteix en dibuixar un autoretrat del cos dels nens/es i de la seva ment. M’ha fet pensar en una activitat que jo vaig realitzar quan era petita, amb la diferència que aquesta és molt més productiva, gratificant, estimulant, enriquidora i coherent.
Els alumnes ressegueixen la silueta del seu cos en uns papers molt grans, desprès hi afegeixen detalls sobre la seva vida i la seva personalitat. Per mi aquest exercici és una oportunitat per reflexionar sobre qui són, és profitós, és útil. Quan el comparo amb el que jo havia fet quan era petita em sobta. Jo havia seguit el mateix procediment que feien els nens i nenes del vídeo però, en comptes de plasmar experiències, vivències, etc. dibuixàvem la roba que portàvem; i la meva pregunta és: Què ens aporta fer un autoretrat i dibuixar-hi la roba que portem posats? RES!, si és cert t’ho passes bé i és una activitat maca, però perquè no fer-la també educativa? Quan penso en aquestes coses m’indigno, torno a reiterar, l’educació que rebem té tantes mancances.
